"Friquexem" tots plegats
Avui dia 23 de novembre de 2006 a les 17.30h dono com obert el meu blog. La funció d'aquest blog serà que tothom que hi entri pugui donar la seva opinió i per tal poguem fomentar el debat sobre qualsevol tema. Per tant entre tots hem de fer el "friki" sobre qualsevol tema. Considero important l'aspecte de "friki", perquè fent una reflexió sobre converses, que es poden considerar interessants, la majoria de gent acaba dient la mateixa frasse: "Som uns frikis!". Per tant es pot arribar a considerar important que la gent es defineixi amb aquest terme, ja que sembla ser que aquesta paraula, en molts casos, es considera igual que filosofador (no cal que sigui ni sobre Plató ni Aristotil (tot i que ho pot ser)) o simplement igual a persona que pensa sobre coses que l'involucren o l'afecten com poden ser: decisions personals o col·lectives, decisions un mateix pren i afecten a un col·lectiu, solidaritat amb altres persones o societat, educació, política, etc... Doncs ja sabeu que tothom hi pot escriure i sobre qualsevol tema (intenteu, si algu escriu, que pugui ser interessant...)
Apa que tot us vagi molt bé!!! i intentem fer el "friki" tots junts!!!
La Tafanera
Remoume
del.icio.us
Vaja vaja vaja, veig que soc el primer de comentar. . . doncs be, poca cosa, desitgar-te que et vaigui be l'experiència i que no ho abandonis desseguida com han fet molts del que conec que començen amb això engrescats i despres ho tenen deixadissim.
Salut !
Albert | 23-11-2006 - 18:34:51 GMT 1 #
Después de un tiempo,
uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano
y encadenar un alma.
Y uno aprende que el amor no significa recostarse
y una compañia no significa seguridad.
Y uno empieza a aceptar sus derrotas
con la cabeza alta y los ojos abiertos.
Y uno aprende a construir
todos sus caminos en el hoy,
porque el terreno de mañana
es demasiado inseguro para planes...
y los futuros tienen una forma de caerse en la mitad.
Y después de un tiempo
uno aprende que, si es demasiado,
hasta el calor del sol quema.
Así que uno planta su propio jardín
y decora su propia alma,
en lugar de esperar que alguien le traiga flores.
Y uno aprende que realmente puede aguantar,
que uno realmente es fuerte,que uno realmente vale,
y uno aprende...
Y con cada adiós uno aprende.
Cristina | 23-11-2006 - 20:54:21 GMT 1 #
Resposta sobre el poema:
He considetat oportú dividir el poema en 3 parts, aquestes 3 parts comencen:
1r part- "después de un tiempo"
2n part- "Y uno empieza ha aceptar sus derrotas"
3r part- "Y después de un tiempo"
Ho he fet així perquè crec que es com si ens parlés de temes on es poden observar més clarament les diferencies.
De la primera part et voldria fer una pregunta: Qué entens tú per el vers: "Y uno aprende que el amor no significa recostarse"?
De la segona part voldria fer 2 comentaris. En primer lloc sobre el vers "Y uno empieza a aceptar sus derrotas", d'aquí que nem d'extreure una visió derrotista?. En segon lloc del vers "y los futuros tienen una forma de caerse en la mitad", aquesta frase m'extranya molt que aparegui en un poema com aquest i mes coneixente lo poc que et conec també m'estranya en tú; i es que a mi aquesta frase em transmet una visió molt pesimista, ja que estic d'acord en que s'ha de viure el present, però no em de ser tant negatius en veure el futur de forma tant pesimista, perquè els plans que fem no sens han de trancar en dos, a més a més ha vegades per viure el present estem obligats a fer plans per el futur... i sino que cadascú pensi una miqueta en això hi ho veurà...
De la tercera voldria comentar varies coses. En primer lloc voldria rebre un aclariment sobre els versos "uno aprende que, si es demasiado,/ hasta el calor del sol quema.". En segon lloc estic en total desacord sobre els versos "Así que uno planta su propio jardín/ y decora su propia alma"; considero que s'ha de ser molt egoista i individualista per pensar aquesta frase, i es que no hi ha persona, que (especifico) es relacioni amb els altres, que pugui creure això, o es que un es capaç de decorar la seva propia ànima sense rebre ajut dels demes? I som capaçós de plantar un jardí sense rebre influències dels altres, consells, i fins i tot ajut dels altres; per tant mai podrem plantar cadascú el seu jardí ni decorar la seva propia ànima. En tercer lloc m'agradaria fer un matís (sense cap tipus d'importància) que a l'últim vers de tot el poema, seria més curiós que enlloc de posar un "adiós" i posés un fins després per exemple, ja que crec que així quedaria més marcat el sentit del poema.
Finalment com a conclusió del poema dir que si que se'n pot extreure un sentit i unes idees prou bones, ara bé sempre amb els matisos que jo mateix he fet. Espero rebre una contesta!
Blai | 24-11-2006 - 13:06:02 GMT 1 #
Creec que et caldria llegir el poema dos cops, i trobar l\'optimisme on tu veus pesimisme.
Una aprende que el amor no significa recostarse, dons si continues llegint pots veure el seu significat, l\'amor va molt més allà.
Y uno aprende a aceptar sus derrotas, pero si llegeixes possa con la cabeza bien alta y los ojos abiertos, aixó no creec que sigui pesimisme!
Y per lo del futur, n\'he escrit unes paraules per si faig entendre el que penso del futur, perque creec que el futur si cau en dos:
Abstracta, es la vida.
El sentido, la utópía.
El camino, el rastro entre lo nítido y desenfocado.
La meta, el momento.
El momento es el hoy, el presente, cada instante que todavía no ha pasado y no el que ya pasó.
Recordar aveces es inútil, a cada paso lo de detrás queda vallado, es inexsistente, solo queda en el recuerdo.
Y el futuro solo queda exsistente en el momento en el que lo vivimos, en el momento que es presente.
El futuro no es,
el futuro llega cuando se transforma en un momento.
El futuro, es onírico.
Cristina.
Cristina | 24-11-2006 - 16:21:53 GMT 1 #
En pocs dies tindres una resposta meva, no pensis que ja he deixat la discussió, perquè la trobu força interessant, l'unic es que no he tingut prou temps.
Blai | 29-11-2006 - 13:32:24 GMT 1 #
M'encanta aquest bloc.
Això de prendre desicions per mi mateixa em neguiteja des de fa uns dies. Tinc una crisi de futur i no sé què estudiar l'any que ve. Em barallo entre el que em diuen uns i altres i al final ja se m'ha oblidat què vull jo. No sé ni si realment vull alguna cosa, perquè el que em sembla bé pel present no em sembla bé pel futur. Vaja que necessito ajuda, perquè no sé què en farem de mi.
El poema està molt bé i fa pensar. D'on l'has tret? L'ha escrit aquesta noia?
Anava a comentar el poema, però és com si em fiqués on no em demanen.
Escriu-me algun mail un dia, fem un cafè i m'aclareixes les idees.
Repeteixo que el poema m'ha agradat molt.
Me'l copiaré en la meva llibreta de poemes i textos que fan pensar.
(bé, faig tres comentaris del poema, va!:
crec que critica la gent que veu l'amor com una manera egoïsta de sentir-se menys sol. Com una manera de pujar l'autoestima i de no carregar un mateix, només, amb les seves manies. Diu que és molt més.
Que disfrutis del moment.
I que al final, arriba un punt en que l a gent se'n va anat, i tu no pots dependre'n perquè al final sempre et quedes sol.)
Un petonet
roser | 22-01-2007 - 16:17:17 GMT 1 #